Caputxeta vermella

Amics, vos escric una altra vegada, però esta, per a explicar-vos un llibre de literatura infantil d'una forma original i que el podeu emprar a l'aula per a primers lectors , en una versió més moderna.

Fins un altre dia!

Gramàtica de la fantasia. Introducció a l’art d’inventar històries

Amics, com esteu? vos acordeu que fa uns dies vos vaig dir que hi hauria una sorpresa? perquè hui és el dia! si si, a partir d'ara vos escriure a través de vídeos, no done mes pistes.

Fins prompte!

Recurs per a l'educació literària infantil

Hola xics i xiques! Ja estic un altre dia per ací, però hui venge per a comptar-vos els recursos que s’utilitzen en l’educació infantil que ens podem trobar en el nostre entorn i no sols em referisc en l’escola, sinó també en l’exterior. Amb la finalitat que es produïsca tant l’animació lectora com la formació literària.

Per això, és molt important tindre clar quals són els recursos. Suposa que la majoria ja vos els imagineu, però per als més menuts solen ser els contes, jocs, contacontes, titelles, lectures, teatre, rimes, poemes i inclús la música entre molts altres. Però si que és cert que hui en dia, el més empleat són les Tic, ja que a través d’elles, el xiquet pot realitzar moltes activitats relacionades amb la literatura i solen tindre animacions perquè d’esta manera li resulta més cridaner i açò li provoca la motivació per a realitzar-les.

Segons (García, 2003) la lectura és un acte individual, ningú millor que el lector sap fins que grau ha comprés o no un text. En el cas dels primers lectors, fins als sis anys, açò no succeïx ja que és quan comencen a llegir.

Pinterest

Ara vaig centrar-me en un recurs que considere que és molt divertit i al mateix temps creatiu, s'anomena Llibre viatger. És un llibre que consistix en que primer la mestra ho dissenya, l'encuaderna i després cada setmana se'l dóna a un xiquet perquè compte el seu cap de setmana amb la família, és a dir, com un xicotet diari on posaran les seues fotos o dibuixos i quan arriben a classe ho compartiran amb els seus companys. D' esta manera es fomenta tant la creativitat com la camaraderia a través de la lectura i no és un recurs que està centrat només en els contes, com tots coneixem.

Per tant, jo pensa que hauríem d’utilitzar nous mètodes per a la formació literària i no utilitzar només els que coneixem, perquè no significa que a través d’ells vagen aprendre-ho tot. De fet, s’ha demostrat a través d’altres activitats com per exemple, deixar-los que ells trien un conte, es crega una obra de teatre entre tots, preparar-se les disfresses i representar-la, que han arribat a adquirir la noció de la lectura.

http://experienciasinfantil.blogspot.com.es/2012/02/libro-viajero.

Alícia en terra de meravelles

Amics, com esteu? Vos acordeu que en uns dies vos vaig dir que tornaria prompte? Perquè hui es el dia! I no precisament venja per a explicar-vos conceptes sobre la literatura infantil, sinó el famós conte d’Alícia en terra de meravelles en versió original, que segur que la majoria no vos heu llegit, així que estigueu atents.

En primer lloc, el llibre que vaig a explicar hui , s’anomena Alícia en terra de meravelles, creat en l'any 1992. Aquest, es la versió original. Les il·lustracions, de Lola Anglada, són d’una gran bellesa i originalitat. Traslladen el personatge d’Alícia al paisatge mediterrani del Maresme, i les cartes angleses es converteixen en els seus dibuixos en la baralla espanyola, la qual demostra fins a quin punt Alícia és un personatge universal. La editorial Joventut ha publicat la primera traducció en llengua catalana, feta pel poeta Josep Carner l’any 1927. L’autor és un matemàtic, Charles Dodgson (1832-1898), aficionat a la fotografia i poeta.  Alícia va nàixer, perquè ell va començar jugant amb les paraules i frases fetes fins arribar al màxim de la comicitat. Va escriure , però no va atrevir-se a signar-lo amb el seu nom, i va fer servir el pseudònim de << Lewis Caroll>>.

El gènere literari a què pertany és la combinació de fantasia, desbarat i absurd, junt amb paradoxes lògiques i matemàtiques,  van permetre que les obres es convertiren en clàssics de la literatura infantil, plenes d’apunts filosòfics i lògics, encara que està dirigit per a un públic adult i atent.

La trama consta de deu capítols, de les quals narra les aventures que viu Alícia des de que s’avorreix de assentar-se al costat de la seua germana, pasant per seguir al conill que tant li agrada, vivint un muntó d’aventures imaginàries en què apareixen personatges fantàstics, com per exemple quan ixen la tortuga de mar i la llangosta ballant i cantant com si foren persones. Igual que amb els personatges , el mateix succeïx amb els llocs, que a simple vista es mostra que són tots imaginaris, com per exemple, un d’ells, seria la porta xicoteta per la que ha de passar la protagonista d’esta història, fins que va arribar a la Terra de Meravelles i es va creure que tot era un somni i després se’l va a comptar a la seua germana.

Els valors que presenta, és que la protagonista aprèn a adquirir responsabilitat i a valorar el lloc que li pertoca en la societat.

Per últim, des de la perspectiva de la didáctica en general, i de l’educació literaria infantil, considera que el llibre es un poc  grotesc perquè presenta escenes de violència com per exemple amb la frase  “ Mentre la Duquesa cantava la segona esparsa de la cançó, anava trasbalsant tan violentament l’Infant damunt i davall” (p.66,1ª edició). Utilitza un llenguatge inapropiat  amb  les paraules que es dirigeix al lector. Les imatges son totes en blanc i negre i no hi ha ninguna en color, això pot fer que no siga tan vistós i no  cause motivació als xiquets per a llegir-ho. També, la figura dels adults dominen als infants.

Com el llibre és versió original , pot ser que per este motiu amb l’evolució dels anys, s’han anat millorant i per això hui en dia la majoria ja estan adaptats a les edats compreses que van destinats al lector, és a dir, canvien tant l’aspecte físic i educatiu com el llenguatge perquè s’afavorisca tant la lectura individual com acompanyada. Però en el cas del primer i segon cicle d’educació infantil, és cert que la lectura és acompanyada per la iniciació a la lectura, per tant  són els que jo empraria.

Finalment, per totes aquestes raons pensa que el llibre no és apropiat per llegir-ho a xiquets d’educació infantil ja que el llenguatge hauria de ser més apropiat sense que aparega cap tipus de violència, els textos han de ser més curts i senzills i les imatges en canvi, haurien de ser en color o almenys més vistoses amb dibuixos més cridaners i no tan seriosos.

Per cert, molt prompte pujaré una entrada molt divertida, fins a la pròxima!

Tradició Oral

En aquesta entrada anem a parlar sobre la tradició oral, aquesta com totes aquelles expressions culturals que es transmeten de generació en generació i que tenen el propòsit de difondre coneixements i experiències a les noves generacions. Forma part del patrimoni immaterial d'una comunitat i es pot manifestar a través de diferents formes parlades, com per exemple cants populars, contes,mites,llegendes,poesia,etc.

Està format per un heterogeni conjunt de records i comprensions del passat entremesclats amb vivències del present i expectatives de futur (Moss, 1988). Es desenvolupa en el si de la comunitat com una expressió espontània que busca conservar i fer perdurar identitats més enllà de l'oblit i la desaparició de les successives generacions. Manté un vincle íntim amb el grup de persones que la produeix amb la seva dinàmica social, intel·lectual i espiritual: de fet, s'adapta de manera flexible als seus canvis, els seus desenvolupaments i les seves crisis, el qual es transmet en forma verbal i personal. A més permet l'enfortiment de llaços socials i estructures comunitàries, el desenvolupament de processos de socialització i educació, el manteniment d'espais de creació cultural i de l'ús correcte de la llengua.

Per al nen petit, la paraula sentida exerceix una gran fascinació. La paraula,la seva tonalitat, el seu ritme, els traços afectius que teixeix la veu, quan és temperatura emocional, calma, consol, tendresa, sensorialidad latent.

El magnetisme pel ritme i l'entonació pot desplegar-se amb intensitat, en escoltar la veu d'altres.

Podem formular la hipòtesi que la literatura oral és una forma bàsica, una manera literària essencial en la vida del nen petit, perquè la paraula està impregnada d'afectivitat. El conte, el romanç, la lírica, construeixen el món auditiu-literari del nen, li incorporen vivencialment a una cultura que li pertany, li fan partícip d'una creació col·lectiva, li atorguen signes d'identitat.

El desenvolupament de la tradició oral és independent de suports i estructures. Aquesta característica absència d'estabilitat material la dota d'una variabilitat constant i conflictiva, no eximeix de problemes. Pel nero fet de transmetre's de boca en boca i de generació en generació, es transforma lentament, perd continguts, guanya nous elements diàriament, i fins i tot s'adapta a les necessitats del grup, responent a les seves lluites i a les pressions culturals que sofreixi.

Cal subratllar que la tradició oral no es limita al seu aspecte verbal: les paraules es relacionen profundament amb gestos i objectes amb els quals estan intrínsecament lligades.

En totes les àrees d'estudi, i en qualsevol dels nivells de l'ensenyament, es fa necessari l'ús de la tradició oral. En els casos d'ensenyaments socials, de barri, de comunicació associativa, és encara més important tenir en compte les pautes culturals que proporciona la tradició oral com a complement documental, o com a instrument de treball. La transversalitat es fa impossible sense comptar amb la transmissió verbal dels coneixements, al mateix temps que amb altres mitjans, donat el paper que té en la societat.

Tots els agents educatius, en el nivell en què es trobin i en les circumstàncies en què exerceixin la seva tasca, assumeixen una responsabilitat en el procés de socialització dels individus.

L'aprenentatge es fa durant tota la vida i en tots els grups humans, en els quals es requereix sempre un considerable esforç de cara al fet que l'adequació a la vida dels grups sigui el menys traumàtica i més alliberadora possible. Atès que el procés de socialització es realitza per mecanismes d'aprenentatge en la seva major part inconscients, ha de tenir-se en compte la responsabilitat del sistema educatiu en el que té a veure amb valorar, assumir, analitzar i fer conscient la tradició oral.

La Literatura infantil és una forma d’expressió molt pròxima al xiquet. Es dóna des del naixement, te els seus primers contactis amb la literatura quan se li canta una cançó, narrar-li un conte,...

La literatura és fonamental, perquè enriqueix la seua imaginació, creativitat i espontaneïtat. Enriqueix també el seu vocabulari, estimula la comprensió i expressió, afavoreix l’articulació i entonació dels paraules, motiva cap l’aprenentatge, contribueix al desenvolupament de l’atenció, memòria i concentració pel seu caràcter lúdic i és converteix en un mitjà essencial per propiciar aprenentatges mitjançant el propi contingut tant de caràcter conceptual, procedimental com actitudinal.

I com a exemples de literatura infantil tenim:

La “Cenicienta” és un conte de fades folklòric que compta amb diverses versions, orals i escrites, antigues i modernes, procedents de diversos llocs del món.

El conte “Ceperucita roja y el lobo” és un conte de fades que es va transmetre de forma oral per Europa en l'Edat Mitjana, més concretament a França durant el segle XIV.

El conte de “Blancanieves” és un conte de fades la primera versió de les quals coneguda va ser escrita per els germans Grimm. A més, té una versió Disney realitzada en 1937.

La història de “Pulgarcito” com tal va ser publicada per primera vegada en 1621, sent el primer conte de fades imprès en anglès, encara que aleshores el personatge ja era bastant popular.

Fins aviat amics!

Gimcana Poètica

Bona tarda, el passat dia 24 de novembre, vaig assistir a l'activitat complementària “Gimcana Literària”.

L'objectiu d'aquesta gimcana és l'entreteniment en un espai i clima més lúdic que competitiu on desenvolupar la creativitat poètica dels participants amb la intenció d'acostar-se a la poesia a través del joc i de caràcter totalment pràctic i experimental. No feia falta saber gens de poesia, solament voler jugar i escriure.

Encara que es realitzava a través d'una planificació prèvia general en la realització de les pràctiques, es desenvolupava en un marc de total llibertat, on generàvem les nostres poesies i treballs sense cap tipus d'imposició.

Es caracteritzava per formar poesia de diferents maneres a través d'una sèrie de proves, en la qual, cada prova tenia el seu objectiu i una vegada aconseguit aquest objectiu es passava a la següent prova totalment diferent. Una vegada guanyada una proba ens donaven un tros de paper del color del nostre equip, en el nostre cas de color verd. Finalment, on volíem arribar era formar una poesia final que es creava ajuntant tots els paperets guanyats de les diferents proves.

En la primera prova es tractava de realitzar una poesia en un mural amb la forma del que volies expressar. Com en el meu cas, sobre una merda; ja que l'objectiu d'aquesta prova era treure un somriure a la persona que s'acostés a llegir-ho, ja sigui de la nostra classe com de tota la universitat.

Una altra activitat,era formar una poesia però havia de rimar amb la resta de paraules però sobretot ens havíem de fixar en la paraula inicial que estava penjat per la classe amb una corda

Una altra prova, consistia en fer una cartolina amb temperas per a expressar una poesia que ens definís als mestres, com per exemple: Un bon mestre és capaç de veure i interpretar, quan faci el món més gran.

Com a conclusió, aquesta activitat complementària ens ha ajudat a comprendre millor la poesia i com realitzar-la, ja que s'aprèn més a través del joc i la pràctica que a través solament d'una teoria.

La literatura infantil universal

Hola a tots, hui vull que coneguem d'on procedix la literatura infantil, per  això realitzarem un xicotet recorregut històric.

En primer lloc, recordem que podem definir la literatura infantil com aquella literatura capaç de comunicar als infants l’emoció i el goig de llegir. (Janer Manila) És un acte de comunicació, entre un receptor xiquet i un emisor adult amb l’objectiu de respondre les seues exigències i necessitats. (Perriconi) No obstant això, no es tracta únicament de la que ha sigut escrita per a xiquets, sinó també aquella que no anava destinada a ells però l’han fet seua amb el pas del temps. (Pedro Cerillo)

 Trobem el seu origen en el segle XVIII, quan s’estableix la diferencia entre adults i xiquets sorgint el concepte infancia.

Segons Juan Cervera, la literatura infantil com tal, sorgix a partir del moment en què es comença a considerar el xiquet com a un ser amb entitat pròpia i no sols com un futur home. A partir d'eixe moment, es comença a escriure per al xiquet. 

A finals del segle XIX, és quan Carreró, saca a la venda uns llibres de butxaca, que es publicaven setmanalment. Tenien un cost davall, i estaven a l'abast dels xiquets de la classe mitjana, i es crega així la primera editorial de literatura infantil, davall el nom de "Saturnino Carreró  e hijos”

Entre les característiques principals de la literatura infantil podems trobar un llenguatge simple, frases breus, repetició i il•lustracions per a acompanyar els textos.

I entre els objectius trobem: fomentar la lectura, estimular la imaginació, la adopció de paraules noves, transmissió de valors i cultura i Gaudir.

Trobem cuatre géneres característics: Líric, expressió artística per mitja de la paraula rítmica i musical; Narratiu, relata successos o sentiments mitjançant la paraula en prosa; Dramàtic, composició dialogada; Didàctic, transmet valors, pautes de comportament, etc.

Parlem de cànon literari quan ens referim al llistat breu i selecte d’obres clàssiques. Aquelles que marcaren un punt d’inflexió en el moment de la seua publicació, considera desvaluoses, ja que per molts anys que hagen passat segueixen mantenint l’interés dels lectors i són dignes d’imitació.

Anomenat per molts, com el segle de l’esplendor del llibre infantil. Apareix en nous formats degut a les il•lustracions i tècniques pictòriques on les paraules són acompanyades d’imatges que contextualitzen la narració.

En la primera meitat del segle XX podem fer un recorregut d’alguns clàssics distribuïts de la següent forma:

RELATS D’AVENTURES

Són històries que es desenvolupen en escenaris molt diversos tant temporalment com geogràficament i tenen en comú l’acció. 

•“The hobbit”,1937, “The lord of the rings”, 1954. J.R.R. Tolkien

•“Harry Potter and the Philosopher’s Stone”, J.K. Rowling

RELATS DE VIDA QUOTIDIANA 

Formats per petites narracions de vivències i aventures (generalment d’infants), en les que es busca la identificació del lector amb el/la protagonista de la història.

•“Celia”,1929. Elena Fortún

•“Marcelino pan y vino”,1952. Jose María Sánchez Silva

LLIBRES D’ESPIES I DE COLLES

Protagonitzats per un grup de nens/es entre on destaca un líder i tota l’acció gira en torn a l’aclariment d’algun misteri.

•“Five on a treasure island”,1942. Enid Blyton

•“Pippi Làngstrumpf”,1945. Astrid Lind gren

EL CONTE MODERN

Relats que introdueix en elements basats en la fantasia, el somni, l’absurd, etc. Creant un món entre el conte de fades i el relat realista.

•“Peter Pan andWendy”,1906. J.M. Barrie

•“Winnie the Pooh”,1926. A.A. Milne

ELS ÀLBUMS

Són llibres que comen cena com partir protagonisme amb les il•lustracions.

•“The tale of Peter Rabit”,1902. Beatrix Potter

•“L’histoire de Babar”,1931. Jean de Brunhoff

En el segle XXI la LIJ és un fenomen totalment consolidat als països occidentals. No podem parlar de clàssics en aquest segle, perquè no ha passat el temps suficient per a poder atorgar tal reconeixement.

Algun es del es obres infantils més llegides els últims anys:

“Cocodrilo”,AntonioRubio.2009.

“Las princeses también se tiran pedos”. Ilan Brenman.2010.

“El monstre de colors”,Anna Llenas.2012.

“Els fantàstics llibres voladors del Sr.Morris Lessmore”. William Joyce. 2013

Espere que hàgeu pogut aclarir alguna de les vostres dubtes i que aquest post vos servisca per a trobar diverses lectures infantils. Una salutació!

La literatura infantil en valencià i en català

Bon dia xics! Fa uns dies que no us escric, però hui es el dia! Us vaig a parlar de la història i panorama que es presenta en la literatura infantil, tant en valencià com en català. En primer lloc, explicaré que es la literatura per a poder entendre el dit concepte. A continuació, la situació actual en l’àmbit que es tracta. Seguidament , posaré alguns exemples de les obres més rellevants en el nostre idioma, acompanyades d’imatges. Finalment, exposaré una conclusió, aportant el més important per a l’educació.

Des del  paradigma  de la didàctica de la llengua i literatura, segons  (López, 2011)  afirma que una de les definicions que  ha gaudit de gran acceptació en el nostre àmbit és la de Jordi Rubió (1925) (Borda, 2003; Díaz-Plaja & Prats, 1998; Rovira, 1984; 1988) ja que parla d’aquella branca de la literatura d’imaginació que millor s’adapta a la capacitat de comprensió de la infància i al món que de veritat li interessa.

Segons ( Fluixà, 2011) Es tracta d’un fenomen relacionat amb l’ensenyament de la llengua autòctona donades les dificultats viscudes per l’evolució històrica de la llengua dels valencians conegudes pel lector, que no es dóna pràcticament fins a la segona dècada del segle XX, encara que no es planteja seriosament fins als anys trenta, amb la Segona República Espanyola, i que, pels fets històrics posteriors, no es generalitza fins als anys huitanta del segle passat amb l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Per tant, parlar de literatura per a infants i per a joves en valencià és parlar d’una literatura no sols recent, sinó molt recent. I, a pesar d’això, a hores d’ara, ens estem referint a un conjunt d’obres i d’autors que ha crescut de manera considerable sobretot en els últims vint anys i que ha donat mostres d’una qualitat mitjana notable, amb obres dignes de destacar i amb escriptors de referència.

En el cas de la literatura en valencià , probablement, segons (Fluixà, 2011) el primer llibre que es publicà al País Valencià per a xiquets en el nostre idioma, va ser Breu instrucció de la doctrina cristiana, de l’any 1922, editat per la Biblioteca Infantil de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. Mentre que segons Teresa Rovira, de l’any 1924 i 1928 són dos contes de Jesús Ernest Martínez Ferrando, Caterina i sa madrastra i Una nit de meravella publicats a Barcelona. L’any 1926, es publicà segons Lanuza , una obra de Vicent Pla i Mompó, Cuentos per als meus chiquets, subtitulada curiosament «ensays de novela infantil» i l’any 1928 el conte No han passat els Reis de Maximilià Thous i Llorens. Com es pot observar , són molts autors els que han escrit llibres en valencià, però uns dels més importants són els contes populars recreats per Enric Valor, les seues famoses Rondalles valencianes dels autors Josep Mascarell i Gosp, autor de Joaquim i els seus amics (1953), o Leopold Martínez Vidal, autor d’Els somnis de Jordiet (1955), entre altres narracions.

Esta clar que al llarg de tots els nostres anys, en aquest àmbit han sigut molts que han creat llibres dirigits a un públic per a infants. Però també, la situació d’abans no era la mateixa que ara, ja que fa uns anys per qüestions econòmiques i politiques , havia un cert temps que no podíem crear més. Hui en dia això ja no passa , perquè hi ha moltes formes de transmetre la literatura al més xiquets i ara, pel contrari  son les editorials les encarregades de publicar obres infantils, com per exemple en la nostra ciutat, Bromera amb el seu exemplar de l’autor Enric Gomà, que es titola 3 contes d’aniversari. Com també, es troba l’editorial Tàndem amb la seua obra de Fina Masgrau (2011) anomenada La rata Marieta, en aquest cas no es solament un llibre, si no un estoig que gaudeix de cinc llibres relacionats amb la rata Marieta. Pel contrari, en català han tardat més a traure editorials i no hi ha tantes com en la nostra comunitat valenciana.També, hi ha una gran diferència dels inicis de la literatura a ara, perquè abans només els autors eren els encarregats d’escriure les seues pròpies obres, mentre que ara la majoria són editorials d’encarregar-se d’això. A més, hi ha més tipus com per exemple, els interactius perquè els xiquets puguen actuar a través d’ells. Les il·lustracions són en color, que per a mi considera que és un aspecte molt important perquè d’aquesta manera, causa més atenció al lector.

En l’àmbit de l’ensenyança, segons (Ramírez, 2011) té una gran utilitat didàctica, ja que la literatura és l’educació bàsica integral, per això és molt important que es transmeten d’una forma més lúdica com per exemple a través de l’ utilització de les noves tecnologies, d’esta manera podran interactuar , com també portar-los al teatre, en este cas, crec que per a ells és una forma molt divertida perquè a través del cant i del joc també s’aprèn, com amb les fabules i endevinalles.

Finalment, des del punt de vista com a futura mestra d’educació infantil, el material que empraria per a la literatura seria a banda dels contes, cançons, música, disfresses i les Tic per afavorir tant la tradició oral com l’escrita perquè els xiquets entenguin el que estan llegint. En cara que el més important de tot, és que esta tot en el nostre idioma, el valencià, per a familiaritzar-lo des del primer moment.

 Fins prompte!

Figures retòriques

Una figura retòrica és una técnica retòrica pleestablerta que un escriptor aplica a una o més d’una paraula d’un text perque aquest guanye en densitat literaria. És un ús determinat de la llengua per aconseguir un efecte en el lector o guiar la seua interpretació del text. Es solen acompanyar de particularitats fonètiques, gramaticals o d'altres nivells que n'accentuen l'expressivitat. 

Els recursos literaris es poden classificar segons l'operació retòrica que es realitze amb les paraules. Les quatre operacions fonamentals que governen la formació de tots els recursos literaris són addició, anomenada també repetició, expansió o superabundancia, omissió o sostracció o falta, transposició o transferencia i permutació també anomenada canvi, intercanvi, substitució o transmutació. 

Una altra manera de classificar-los és segons el recurs afecte a la forma (recursos de dicció) o al significat de les paraules (recursos de pensament). Si es vol afinar, es poden dividir segons el nivell d'anàlisi de la lingüística afectat, i així es parla de recursos fònics, recursos morfosintàctics i recursos semàntics.

Gèneres assagístics

(Iván Vilar. 2015)
(Esperanza Ramón de Pablo. 2015)

L'assaig és un subgènere que s’inscriu en el marc de la literatura didàctica, pretén transmetre ensenyaments. El seu fi principal consisteix transmetre o defendre idees sobre temes variats i diversos a través d’investigacions. És diu assaig al text en què un autor recollís els seus pensaments sobre un tema sense estudiar-lo de forma científica i exhaustiva. És a dir, està expressat de forma subjectiva i la seua finalitat és divulgativa, per aquesta raó l’assaig no te una estructura rígida; va elaborant les seues idees a mesura que les posa per escrit, un dels seus és estètic i de creació literària. L’autor pot expressar la seua opinió personal sobre el tema o dedicar-se a refutar o criticar mitjançant arguments e interpretacions i, de vegades, també te un caràcter expositiu.

Els temes poden ser diversos, des de la situació personal de l’autor fins al marc sociopolític i cultural de l’època, religiós, científic, etc.

Les obres assagístiques és denominen també estudis, notes, apunts i meditacions. El seu mitjà d’expressió més comú és la prosa no narrativa i la seua extensió és variable, és a dir, no esta establida, per tant, permet a l’autor incorporar arguments que la podrien contradir segons el procediment jeràrquic clàssic, heretat de la tradició filosòfica, on es desenvolupa la síntesi dels arguments contraris: tesi + antítesi = síntesi.

Podem trobar una gran quantitat de textos que pertanyen al gènere assagístic al camp dels text periodístics i formen part de la literatura d’idees com els articles d’opinió, l’editorial, els debats, les cartes al director, la columna, la ressenya literària, etc.

Alguns autors d’aquest gènere ja redactaven en el renaixement com Erasme de Rotterdam. En el àmbit espanyol trobem a Ramon Llull o José Ortega y Gasset que va definir l’assaig com a “dissertació científica sense prova explícita”. En el àmbit del català destaquen Eugeni d’Ors i Josep Pla.

Intertextualitat

(Antonio Mendoza Fillola. 2006)

La intertextualitat es la relació que mante un text amb altres textos, ja siguen orals o escrits. El conjunt de textos que es poden vincular a un text concret constitueixen un tipus especial de context que pot influir en la producció i la comprensió del discurs. 

També podem definir la intertextualitat com un recurs estilístic que permeti establir una  relació entre dos textos ja siguin contemporanis o anteriors, del mateix autor o d’altres; el conjunt de texts amb els que es vincula explícita o implícitament un text constitueix un tipus especial de context que influeix tant en la producció com en la comprensió del discurs.

Es pot comprovar que la intertextualitat es causa i efecte dels reconeixements textuals. En aquesta línia de causa i efecte, queda patent la importància de les referències en el discurs tant com les aportacions del lectors per a construir el significat. Per a que el text puga adquirir nous valors necessita que el lector identifique les referències en les que s’inserten els components intertextuals.

Sols quan les aportacions del lector li permeten identificar les claus que apareixen en el text segons las ha exposat l’autor a la obra, es coneix realment el significat de la obra. Cadascuna d’aquestes claus representa una clau intertextual i son necessàries a la hora de entendre la obra.   

Per tant, un intertext literari es un component basic de la competencial iteraria, ja que integra, selecciona i activa significativament el conjunt de sabers, estratègies i recursos literaris. A mes, com va dir Mendoza, al ser un component de la competencial iteraria, regula des d’eixa posició les activitats d’identificació, d’associació i de connexió en el procés de recepció ja que s’ocupa d’activar i seleccionar els sabers concretes que regulen les reacciones receptives davant d’estímuls textuals.

Durant aquesta activitat receptora, el intertext literari promou els reconeixements i associacions entre elements discursius, textuals, formals, temàtics, culturals, etc; estableix les vinculacions entre els coneixements del lector i les peculiaritats discursives que presenta el text; i activa sabers i estratègies que permeten reconèixer els trets i recursos, els usos lingüístics-culturals i els convencionalismes de expressió estètica i caracterització literària del discurs.

La funció del intertext literari es, en definitiva, la de dinamitzar i contextualitzar les aportacions de la competencial iteraria i de la experiència lectora.

Llibre

(Definición ABC.)

Segons el diccionari ABC, un llibre és una obra (que pot ser manuscrita, impresa o pintada ) disposada en fulls de paper enquadernades i protegides per una coberta. En general, per ser considerat un llibre, ha de tenir almenys 50 pàgines , i pot estar distribuït en diversos toms o volums. Es diu el llibre a una obra que tracta sobre qualsevol tema i fins i tot que no conté paraules , sinó només imatges.

Però a banda de la seua definició tècnica, podem definir un llibre com aquell instrument pedagògic que ajuda als infants, adolescents i adults a desenvolupar la seua capacitat creativa, agilitzar la ment i a més transmet uns valors i una cultura determinats.

Competència Mediàtica

(Joan Ferrés. 2012)

La competència mediàtica fa referència al conjunt d’habilitats i destrees necessàries per a poder interpretar de manera sensata les imatges, continguts i aplicacions de comunicació que se’ns presenten diàriament en el nostre context social.

El bon desenvolupament d’aquesta competència es fa necessari en la societat actual degut a la forta presència de la comuniació mediàtica en tots els àmbits de la nostra vida social i personal. És per aix que s’ha d’introduir des de l’escola el seu tractament, ja que tan sols amb el consum diari dels mitjos no es garantitza que s’adquirisquen les destrees necessàries per a ser competent dins d’aquest àmbit.

Literatura (i fet literari)

(Vicent Gorgues. 2009)

La literatura és una manifestació artística basada en l’ús del llenguatge amb una finalitat estètica o d’entreteniment. Etimol gicament, aquesta paraula prové del terme llatí litteratura, que significa art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit. Tanmateix, el significat d’aquesta també comprén el sentit de conjunt d’obres literàries d’un poble, com la literatura catalana, d’una època, d’un gènere, etc.

En general, la literatura es pot definir com un aspecte propi de la comunicació verbal, ja siga oral o escrita, que empra tots els recursos d’una llengua per a incrementar els efectes en el destinatari. Segons Raúl Héctor Castagnino, un escriptor i crític argentí, la literatura fa referència a diversos conceptes. S’entén com el conjunt d’obres d’una nació, d’una època o d’una corrent, o com una reflexió sobre l’obra literària, o bé com el resultat dels coneixements adquirits mitjançant l’estudi de produccions literàries.

Així, generalment, es pot entendre com a literatura qualsevol tipus de text. És per aix que cal fer la definició d’un concepte fundamental, gràcies al qual podem classificar les distintes obres literàries: el gènere literari. Aquest fa referència a cadascuna de les manifestacions de les obres literàries segons una classificació basada en l’estructura i el contingut del text. Encara que els gèneres literaris hagen anat canviant al llarg de l’hist ria i en les diverses zones culturals, n’existeixen tres bàsics: la poesia, la prosa i el teatre. Per tant, es pot dir que depenent de les convencions de l’època es pot considerar literària qualsevol manera d’escriure, per hem de tindre en compte l’existència d’una série de tècquines que marquen la literarietat d’un text. Així per exemple, l’ús de recursos literaris com la metàfora, o la introducció de símbols, jocs de paraules, o fer ús d’un to ir nic són senyals que ajuden al lector a identificar un text com a literari, a més que són recursos que ajuden a reflexar la bellesa en paraules o commoure els destinataris.

Per altra banda, la literatura va sorgir amb la transmissió oral de relats i poemes relacionats amb la mitologia, aixi com amb la recreació dels esdeveniments més importants per a entretindre a l’audiència. Per a donar major sensació de realisme, aquestes hist ries s’explicaven amb ajuda de dibuixos, música o coreografíes. És important destacar que l’origen de l’escriptura no va anar acompanyat del naixement de la literatura, ja que aquestes primeres manifestacions eren de caràcter oral.

Gràcies a la història de la literatura podem observar com ha evolucionat i conéixer les diferents etapes d’aquesta. Alguns períodes de la literatura són: la literatura clàssica, la medieval, la renaixentista, la barroca, la neoclàssica, la romàntica, la realista, la modernista, l’avantguardista i la literatura del segle XX. Al llarg d’aquestes etapes la literatura canvia, la producció d’obres literàriesles varia, a la vegada que les seues característiques són molt diferents depenent l’època on te situes i l’autor tractat.

A més a més, podem parlar de literatura catalana. Aquesta és, en concret, la literatura escrita en català, sense tindre en compte el lloc o l’origen de l’autor. Podem trobar que aquesta es divideix en tres grans períodes característics: l’esplendor medieval, la Decadència i la literatura contemporània. Durant el segle IX s’observen les primeres paraules i construccions catalanes en documents quotidians. Més tard, en la primera etapa, l’esplendor medieval, es caracteritza per ser l’època daurada dels trobadors. A finals del segle XII la literatura es veu marcada pel feudalisme i sorgeix la primera lírica culta expressada en llengua vulgar: la lírica dels trobadors. Per altra banda, durant la Decadència, va minvar l’ús del català com a llengua culta per qüestions polítiques i degut a l’esplendor del Segle d’Or espanyol en castellà. Per últim, en la literatura contemporània trobem que el català i el castellà conviuen com a dos llengues de cultura

Gènere Narratiu

El gènere narratiu és una expressió literària que es caracteritza perquè es relaten històries imaginàries o fictícies (successos o esdeveniments) que constitueixen una història pareguda als sentiments de l'autor. Encara que sigui imaginària, la història literària expresa els seus models del món real. Aquesta relació entre imaginació i experiència, entre fantasia i vida és el que li dóna un valor especial a la lectura en la formació espiritual de la persona.

El narrador és la persona que presenta la narració; ell és l'encarregat de donar a conèixer el món imaginari al lector, el qual està format per persones que realitzen accions dins d'un espai determinat i que succeeixen dins d'uns límits temporals precisos.

En el gènere narratiu s'evidencia també el temps, doncs en la narració s'observen diferents plànols. Pot narrar-se la història en ordre cronològic; és a dir, en temps lineal. Uns fets succeeixen als altres tal com s'observa en la realitat. Però també es pot jugar amb els temps verbals, narrar el passat o anticipar el futur. D'aquesta forma es poden alternar o encadenar històries.

Cal concloure dient que els gèneres narratius de la literari infantil són: el narratius en el qual trobem: mites, contes, llegendes, rondalles, epopeies, el líric amb poesies, cançons, endevinalles, embarbussaments i el gènere dramàtic.