(Antonio Mendoza Fillola. 2006)
La intertextualitat es la relació que mante un text amb
altres textos, ja siguen orals o escrits. El conjunt de textos que es poden
vincular a un text concret constitueixen un tipus especial de context que pot
influir en la producció i la comprensió del discurs.
També podem definir la intertextualitat com un recurs estilístic que permeti establir una relació entre dos textos ja siguin contemporanis o anteriors, del mateix autor o d’altres; el conjunt de texts amb els que es vincula explícita o implícitament un text constitueix un tipus especial de context que influeix tant en la producció com en la comprensió del discurs.
També podem definir la intertextualitat com un recurs estilístic que permeti establir una relació entre dos textos ja siguin contemporanis o anteriors, del mateix autor o d’altres; el conjunt de texts amb els que es vincula explícita o implícitament un text constitueix un tipus especial de context que influeix tant en la producció com en la comprensió del discurs.
Es pot comprovar que la intertextualitat es causa i
efecte dels reconeixements textuals. En aquesta línia de causa i efecte, queda
patent la importància de les referències en el discurs tant com les aportacions
del lectors per a construir el significat. Per a que el text puga adquirir nous
valors necessita que el lector identifique les referències en les que
s’inserten els components intertextuals.
Sols quan les aportacions del lector li permeten
identificar les claus que apareixen en el text segons las ha exposat l’autor a
la obra, es coneix realment el significat de la obra. Cadascuna d’aquestes
claus representa una clau intertextual i son necessàries a la hora de entendre
la obra.
Per tant, un intertext literari es un component basic de
la competencial iteraria, ja que integra, selecciona i activa significativament
el conjunt de sabers, estratègies i recursos literaris. A mes, com va dir
Mendoza, al ser un component de la competencial iteraria, regula des d’eixa
posició les activitats d’identificació, d’associació i de connexió en el procés
de recepció ja que s’ocupa d’activar i seleccionar els sabers concretes que
regulen les reacciones receptives davant d’estímuls textuals.
Durant aquesta activitat receptora, el intertext literari
promou els reconeixements i associacions entre elements discursius, textuals,
formals, temàtics, culturals, etc; estableix les vinculacions entre els
coneixements del lector i les peculiaritats discursives que presenta el text; i
activa sabers i estratègies que permeten reconèixer els trets i recursos, els
usos lingüístics-culturals i els convencionalismes de expressió estètica i
caracterització literària del discurs.
La funció del intertext literari es, en definitiva, la de
dinamitzar i contextualitzar les aportacions de la competencial iteraria i de
la experiència lectora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada