Educació literària

Bona nit a tots, hui vos vaig a explicar uns conceptes molt importants que cal tindre  en compte en l'àmbit de l'educació literària infantil. Per això, en primer lloc, cal saber que és la literatura.

La literatura constituïx un ingredient rarament qüestionat de la composició curricular. La seua importància arranca des dels orígens mateixos dels sistemes educatius i va trobar ràpid acomodament lligada a l'aparició de la gramàtica, instaurada des de llavors com a model o cànon. Estes concepcions de la literatura i de la gramàtica, conviuen en l'actualitat amb les aportacions teòriques de la sociologia de la literatura i de la lingüística, entre altres disciplines.

En la dècada dels anys setanta d’aquest segle, això que anomenen l’ensenyament literari, va caure, segons la majoria dels estudis de la història didàctica, en una profunda crisi. Podríem dir metafòricament que aquest trànsit, afecta  la seua identitat. Quins han de ser, en la societat que ens ha tocat viure a finals del segle xx, els seus objectius? I quina és la finalitat que hi compleix l’ensenyament de la literatura?

Per a tenir un mínim d’èxit i intentar eixir d’aquesta crisi, han d’anar interrelacionats els objectius d’una banda, i la metodologia i les seues pràctiques, de l’altra. És una de les millors maneres d’enfrontar-se amb el problema.

L’evolució de l’ensenyament de la literatura ha estat estudiat per Sánchez Rincón Enciso (1987), Campillo (1990), Colomer (1994 i 1996), González Nieto (1993) i Meix (1994).

Els grans cicles de l’evolució han estat basats en tres models didàctics (Colomer,1996:124-126):

a) L’aprenentatge del discurs oral i escrit

És un model que ve des de l’edat mitjana fins al segle XIX. El seu propòsit no era ensenyar pròpiament literatura, sinó una preparació per a les activitats professionals. Aquesta educació es produïa a través de la lectura d’un únic llibre encaminat a l’educació moral, expressiva i el bagatge de cites que han d’utilitzar en la construcció de textos els ciutadans.

b) Patrimoni històric i col·lectiu

Aquest, ha estat el model didàctic que des de el segle XIX fins a la dècada dels setanta d’aquest segle ha estat el més general. Un model de lectura escolar de les obres completes i de fragments de textos nacionals, tot acompanyat d’exercicis posteriors d’explicació. S’utilitzava un manual d’història literària i antologies de textos d’aquesta evolució. La llengua literària era el model de totes les possibilitats expressives. En algun moment, es va identificar la literatura amb la història literària.

c) Anàlisi i interpretació del text

L’ensenyament literari va mostrar la seua insuficiència i la literatura va deixar de veure’s com a sinònim de cultura i on la transmissió ideològica i de models de conducta, trobava un poderós canal en el gran desenvolupament dels mass media. A més a més, s’hi van afegir els canvis teòrics en les disciplines de referència que es produeixen en els anys seixanta des del formalisme i l’estructuralisme. D’aquesta manera es va qüestionar l’ensenyament de la història literària.

El camí de la renovació, sembla que vinga per la recuperació del valor educatiu que proporciona el fet literari. Les necessitats formatives de l’alumnat seran la pedra angular d’aquesta nova línea metodològica. D’aquesta manera, la sustitución del término enseñanza de la literatura por el de educación literaria se propone explicitar el cambio de perspectiva de una enseñanza basada en el aprendizaje ( Colomer,1996). Tot, però, sense oblidar-nos de la comprensió i del gaudi que provoca la lectura com a base fonamental per a adquirir la competència literària.

L’altre aspecte important que no s’ha de deixar de banda, és el corpus dels textos que s’han d’utilitzar. Aquest ha de ser, des de tots els sentits ( interdisciplinaris i multiculturals), com més ampli, millor. Fem referència a textos de la literatura clàssica, universal i els més propers en el temps i el context de l’alumne (Mendoza,1994b:23-26).

Per a finalitzar, cal remarcar que si ha algun tret que caracteritza l’educació literària dels darrers anys, ha estat, almenys a l’estat espanyol, la gran varietat de metodologia, criteris selectius i estratègies de tot tipus 

que refleja esa voluntad del profesorado por acercarse al horizonte de expectativas de unos adolescentes cada vez menos selectos y más interesados, en el consumo de otros usos comunicativos de otras literaturas (C. Lomas,1996:23).