Cànon literari

És la clau per a l'organització del conjunt coherent d'obres que constituïxen la Literatura i que s'estableix com a suport per al seu estudi ja siga el coneixement especialitzat i crític, o les seqüències didàctiques escolars, d'acord amb els fins de formació que es pretenen. Citant a D.Fokkema (1993:21), García Gual (1996:5) considera que "un cànon literari pot ser definit, com una selecció de textos coneguts i prestigiosos, que són usats en l'educació i que serveixen de marc de referència". En el cas d'infantil, són  les cançons, jocs populars i poemes.

Gènere dramàtic

El gènere dramàtic inclou les obres en què es representa l'acció duta a terme per un o més personatges. La paraula serveix també per a designar un dels subgèneres dramàtics majors. Per esta raó se l'anomena teatre, terme més habitual. En la narrativa estan presents la veu de l'autor, que narra en tercera persona, i la dels personatges. En la lírica, se sol escoltar únicament la veu de l'autor. En el teatre, al contrari, l'autor desapareix i l'única veu present és la dels personatges.

Hegel, el filòsof alemany, va desenrotllar un sistema en què la lírica (tesi) és el pol oposat de la narrativa i el teatre que constituïx la unió d'ambdós. Entre la narrativa i el teatre hi ha una semblança important; ambdós gèneres desenrotllen una acció duta a terme per uns personatges en un lloc i un temps determinats. L'acció és la successió d'esdeveniments o fets que es narren, la qual cosa cridem argument o trama de l'obra. La perceptiva clàssica prefereix el terme faula. Els personatges són els sers ideats per l'escriptor que realitzen l'acció.

El vers és la forma d'expressió artificial que sotmet al llenguatge a un ritme regular. També, a cada paraula que descriuen a un determinat ritme. Les obres literàries escrites en vers es denominen poemes. La forma oposada al vers és la prosa, que coincideix amb el mode natural de parlar en que no presenta un ritme regular.

Per a finalitzar dins d’aquest gènere inclou la tragèdia, comédia, mim i pantomima i la tragicomèdia, formes dramàtiques en què es transmet als xiquets. 

Competència lectora

La competència literària és molt important en tots els àmbits, tant per a la comprenssió dels textos, com a l'hora de saber que vol transmetre el llibre.

El desenvolupament de la competència literària necessita de la lectura com a activitat bàsica d’accés a la construcció (elaboració, acumulació i organització) de sabers. L’atenció a la capacitat productiva i a l’activitat interpretativa que assenyala Van Dijk (1976) com a aspectes amb la següent reflexió de J. Culler (1978:185): << La lectura no es una actividad inocente. Está cargada de artificio y negarse a estudiar a nuestros propios modos de leer es pasar por alto una fuente principal de información sobre la actividad literaria>>.

Literatura de tradició oral

Ara, vos vaig a tractar un tema molt important sobre la LIJ , la tradició oral. En educació infantil , és una de què més s’empren ja que estén en la iniciació de la lectura.

Xavier Minguez López ( López 2013) la literatura de tradició oral en general i la rondallística en particular, han format part dels estudis en literatura infantil pràcticament des dels seus inicis.

Pascuala Morote (Morote Magán 2010) reivindica aquestes produccions orals com a un incentiu privilegiat per conduir l’alumnat a la literatura d’autor. Ja que ajuda a configurar la competència retoricoliterària dels infants i els ajuda a familiaritzar‐se amb les formes més expressives del llenguatge. La literatura oral, doncs, formaria part del concepte de cultura tradicional que d’alguna manera ve a ser sinònim de folklore i que, entesa d’una manera globalitzadora, abraça les formes “de pensar, sentir, obrar y expresarse de un pueblo, aprendidas por herencia y compartidas por una colectividad” (p. 54). Així, Morote, seguint a Romeralo, distingeix sis característiques que enfronten les produccions orals a les d’autor com són:

•  Anonímia
•  Caràcter col∙lectiu
•  Llenguatge variable
•  Especificitat
•  Origen i antiguitat
•  Extensió geogràfica
•  Quotidianitat o realisme (afegida per Morote)

Amb això, complirà les tres funcions fonamentals d’aquesta narrativa oral com es la funció lúdica, la sociocultural i l’educativa. Un exemple pot ser el cas de les Rondalles Valencianes d’Enric Valor ja que  són transmissores de valors tradicionals, encara que , no sempre compatibles amb la nostra societat multicultural.

Per últim, és clàssica la distinció entre l’oralitat primària i secundària (Ong 1987, Zumthor i García‐Lomas 1991) segons la qual la primera es definiria com l’oralitat d’una cultura que manca de tot coneixement de l’escriptura o la impressió, mentre que la segona, seria l’actual cultura d’alta tecnologia amb la qual es manté una nova oralitat a través de les TIC i els aparells tradicionals com la ràdio o el telèfon.

Educació literària

Bona nit a tots, hui vos vaig a explicar uns conceptes molt importants que cal tindre  en compte en l'àmbit de l'educació literària infantil. Per això, en primer lloc, cal saber que és la literatura.

La literatura constituïx un ingredient rarament qüestionat de la composició curricular. La seua importància arranca des dels orígens mateixos dels sistemes educatius i va trobar ràpid acomodament lligada a l'aparició de la gramàtica, instaurada des de llavors com a model o cànon. Estes concepcions de la literatura i de la gramàtica, conviuen en l'actualitat amb les aportacions teòriques de la sociologia de la literatura i de la lingüística, entre altres disciplines.

En la dècada dels anys setanta d’aquest segle, això que anomenen l’ensenyament literari, va caure, segons la majoria dels estudis de la història didàctica, en una profunda crisi. Podríem dir metafòricament que aquest trànsit, afecta  la seua identitat. Quins han de ser, en la societat que ens ha tocat viure a finals del segle xx, els seus objectius? I quina és la finalitat que hi compleix l’ensenyament de la literatura?

Per a tenir un mínim d’èxit i intentar eixir d’aquesta crisi, han d’anar interrelacionats els objectius d’una banda, i la metodologia i les seues pràctiques, de l’altra. És una de les millors maneres d’enfrontar-se amb el problema.

L’evolució de l’ensenyament de la literatura ha estat estudiat per Sánchez Rincón Enciso (1987), Campillo (1990), Colomer (1994 i 1996), González Nieto (1993) i Meix (1994).

Els grans cicles de l’evolució han estat basats en tres models didàctics (Colomer,1996:124-126):

a) L’aprenentatge del discurs oral i escrit

És un model que ve des de l’edat mitjana fins al segle XIX. El seu propòsit no era ensenyar pròpiament literatura, sinó una preparació per a les activitats professionals. Aquesta educació es produïa a través de la lectura d’un únic llibre encaminat a l’educació moral, expressiva i el bagatge de cites que han d’utilitzar en la construcció de textos els ciutadans.

b) Patrimoni històric i col·lectiu

Aquest, ha estat el model didàctic que des de el segle XIX fins a la dècada dels setanta d’aquest segle ha estat el més general. Un model de lectura escolar de les obres completes i de fragments de textos nacionals, tot acompanyat d’exercicis posteriors d’explicació. S’utilitzava un manual d’història literària i antologies de textos d’aquesta evolució. La llengua literària era el model de totes les possibilitats expressives. En algun moment, es va identificar la literatura amb la història literària.

c) Anàlisi i interpretació del text

L’ensenyament literari va mostrar la seua insuficiència i la literatura va deixar de veure’s com a sinònim de cultura i on la transmissió ideològica i de models de conducta, trobava un poderós canal en el gran desenvolupament dels mass media. A més a més, s’hi van afegir els canvis teòrics en les disciplines de referència que es produeixen en els anys seixanta des del formalisme i l’estructuralisme. D’aquesta manera es va qüestionar l’ensenyament de la història literària.

El camí de la renovació, sembla que vinga per la recuperació del valor educatiu que proporciona el fet literari. Les necessitats formatives de l’alumnat seran la pedra angular d’aquesta nova línea metodològica. D’aquesta manera, la sustitución del término enseñanza de la literatura por el de educación literaria se propone explicitar el cambio de perspectiva de una enseñanza basada en el aprendizaje ( Colomer,1996). Tot, però, sense oblidar-nos de la comprensió i del gaudi que provoca la lectura com a base fonamental per a adquirir la competència literària.

L’altre aspecte important que no s’ha de deixar de banda, és el corpus dels textos que s’han d’utilitzar. Aquest ha de ser, des de tots els sentits ( interdisciplinaris i multiculturals), com més ampli, millor. Fem referència a textos de la literatura clàssica, universal i els més propers en el temps i el context de l’alumne (Mendoza,1994b:23-26).

Per a finalitzar, cal remarcar que si ha algun tret que caracteritza l’educació literària dels darrers anys, ha estat, almenys a l’estat espanyol, la gran varietat de metodologia, criteris selectius i estratègies de tot tipus 

que refleja esa voluntad del profesorado por acercarse al horizonte de expectativas de unos adolescentes cada vez menos selectos y más interesados, en el consumo de otros usos comunicativos de otras literaturas (C. Lomas,1996:23).

De quin color és un petó?

De quin color és un petó? és un àlbum il·lustrat que s'articula a partir dels colors. 

  Mònica és una xiqueta a la que el que més li agrada és pintar. Ha pintat un fum de coses, però no ha pintat mai un petó. A partir d'açí va pensant en els diferents colors per a veure quin és el que més s'aproparia. Tots els colors li agraden per una banda, però els va descartant perquè també formen part de coses que li desagraden.

L'àlbum destaca per la interacció c amb el lector, fent-lo partícip de les reflexions i dubtes de Mònica; per l'ús de determinats elements com ara la lletra que ès diferent segons lo que vullga contar i que afavoreix la identificació de paraules, la incorporació de vocabulari  i reforça l'aprenentatge de la lectura; i per l'originalitat en introduir elements com el sobrenom de Minimoni, que porten a una lectura activa i estimulen la capacitat de deducció dels més petits.

Un àlbum per a primers lectors que  val la pena tenir a l'escola, que pot funcionar com a àlbum d'imaginació per l'originalitat del plantejament, però també com a llibre de coneixements. 

Rosegó, el rodamon

Rosegó, el rodamón és una obra escrita per Manuel Molins, amb il·lustracions d'Antoni Laveda. Publicada a l'octubre de 2001 Esta obra pertany a la col·lecció Micalet Teatre de l'editorial Bromera, per tant estem parlant d'una obra teatral.

Rosegó és un gos negre i de carrer, que un dia entra per la teulada al pis de Lluc, un home ben educat que acaba de perdre el seu gos. Entre ells s’estableix una intensa relació que va més enllà dels mons a què pertany, per mitjà de diverses aventures que viuen els dos junts.

Rosegó,  el Rodamón és una història fantàstica i urbana. Una història que ens planteja temes com a educació, llibertat, racisme, integració social, multiculturalitat ...

La relació entre l'home i el gos pot llegir-se com un símil dels relacions humanitzes i de l'amistat entre iguals. La llibertat, la igualtat, la fraternitat... Rosegó, el rodamón és un cridat a l'amistat autèntica, en què ningú no brolla a ningú ni obliga l'altre a ser com voldria, en què tothom consensua i practica una relació d'iguals, sense jerarquies, ni superioritats, ni classes.

És molt complicat tractar amb xiquets de temes tan difícils i profunds com els que he anomenat anteriorment i esta obra ho fa a la perfecció, per mitjà de fets i no directament, a més és una obra que s'ha representat moltes vegades per als xiquets. El fet de que un dels protagonistes siga un animal la fa més atraient als xiquets.

En definitiva, una bona obra amb què es pot treballar tant com lectura com per a representar-la i que en el seu interior guarda molts secrets dignes de trobar.