diumenge, 20 de novembre del 2016

Llibre

(Definición ABC.)


Segons el diccionari ABC, un llibre és una obra (que pot ser manuscrita, impresa o pintada ) disposada en fulls de paper enquadernades i protegides per una coberta. En general, per ser considerat un llibre, ha de tenir almenys 50 pàgines , i pot estar distribuït en diversos toms o volums. Es diu el llibre a una obra que tracta sobre qualsevol tema i fins i tot que no conté paraules , sinó només imatges.
Però a banda de la seua definició tècnica, podem definir un llibre com aquell instrument pedagògic que ajuda als infants, adolescents i adults a desenvolupar la seua capacitat creativa, agilitzar la ment i a més transmet uns valors i una cultura determinats.

Competència Mediàtica

(Joan Ferrés. 2012)



La competència mediàtica fa referència al conjunt d’habilitats i destrees necessàries per a poder interpretar de manera sensata les imatges, continguts i aplicacions de comunicació que se’ns presenten diàriament en el nostre context social.
El bon desenvolupament d’aquesta competència es fa necessari en la societat actual degut a la forta presència de la comuniació mediàtica en tots els àmbits de la nostra vida social i personal. És per aix que s’ha d’introduir des de l’escola el seu tractament, ja que tan sols amb el consum diari dels mitjos no es garantitza que s’adquirisquen les destrees necessàries per a ser competent dins d’aquest àmbit.

Literatura (i fet literari)

(Vicent Gorgues. 2009)


La literatura és una manifestació artística basada en l’ús del llenguatge amb una finalitat estètica o d’entreteniment. Etimol gicament, aquesta paraula prové del terme llatí litteratura, que significa art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit. Tanmateix, el significat d’aquesta també comprén el sentit de conjunt d’obres literàries d’un poble, com la literatura catalana, d’una època, d’un gènere, etc.

En general, la literatura es pot definir com un aspecte propi de la comunicació verbal, ja siga oral o escrita, que empra tots els recursos d’una llengua per a incrementar els efectes en el destinatari. Segons Raúl Héctor Castagnino, un escriptor i crític argentí, la literatura fa referència a diversos conceptes. S’entén com el conjunt d’obres d’una nació, d’una època o d’una corrent, o com una reflexió sobre l’obra literària, o bé com el resultat dels coneixements adquirits mitjançant l’estudi de produccions literàries.

Així, generalment, es pot entendre com a literatura qualsevol tipus de text. És per aix que cal fer la definició d’un concepte fundamental, gràcies al qual podem classificar les distintes obres literàries: el gènere literari. Aquest fa referència a cadascuna de les manifestacions de les obres literàries segons una classificació basada en l’estructura i el contingut del text. Encara que els gèneres literaris hagen anat canviant al llarg de l’hist ria i en les diverses zones culturals, n’existeixen tres bàsics: la poesia, la prosa i el teatre. Per tant, es pot dir que depenent de les convencions de l’època es pot considerar literària qualsevol manera d’escriure, per hem de tindre en compte l’existència d’una série de tècquines que marquen la literarietat d’un text. Així per exemple, l’ús de recursos literaris com la metàfora, o la introducció de símbols, jocs de paraules, o fer ús d’un to ir nic són senyals que ajuden al lector a identificar un text com a literari, a més que són recursos que ajuden a reflexar la bellesa en paraules o commoure els destinataris.

Per altra banda, la literatura va sorgir amb la transmissió oral de relats i poemes relacionats amb la mitologia, aixi com amb la recreació dels esdeveniments més importants per a entretindre a l’audiència. Per a donar major sensació de realisme, aquestes hist ries s’explicaven amb ajuda de dibuixos, música o coreografíes. És important destacar que l’origen de l’escriptura no va anar acompanyat del naixement de la literatura, ja que aquestes primeres manifestacions eren de caràcter oral.

Gràcies a la història de la literatura podem observar com ha evolucionat i conéixer les diferents etapes d’aquesta. Alguns períodes de la literatura són: la literatura clàssica, la medieval, la renaixentista, la barroca, la neoclàssica, la romàntica, la realista, la modernista, l’avantguardista i la literatura del segle XX. Al llarg d’aquestes etapes la literatura canvia, la producció d’obres literàriesles varia, a la vegada que les seues característiques són molt diferents depenent l’època on te situes i l’autor tractat.

A més a més, podem parlar de literatura catalana. Aquesta és, en concret, la literatura escrita en català, sense tindre en compte el lloc o l’origen de l’autor. Podem trobar que aquesta es divideix en tres grans períodes característics: l’esplendor medieval, la Decadència i la literatura contemporània. Durant el segle IX s’observen les primeres paraules i construccions catalanes en documents quotidians. Més tard, en la primera etapa, l’esplendor medieval, es caracteritza per ser l’època daurada dels trobadors. A finals del segle XII la literatura es veu marcada pel feudalisme i sorgeix la primera lírica culta expressada en llengua vulgar: la lírica dels trobadors. Per altra banda, durant la Decadència, va minvar l’ús del català com a llengua culta per qüestions polítiques i degut a l’esplendor del Segle d’Or espanyol en castellà. Per últim, en la literatura contemporània trobem que el català i el castellà conviuen com a dos llengues de cultura

dilluns, 14 de novembre del 2016

Gènere Narratiu

El gènere narratiu és una expressió literària que es caracteritza perquè es relaten històries imaginàries o fictícies (successos o esdeveniments) que constitueixen una història pareguda als sentiments de l'autor. Encara que sigui imaginària, la història literària expresa els seus models del món real. Aquesta relació entre imaginació i experiència, entre fantasia i vida és el que li dóna un valor especial a la lectura en la formació espiritual de la persona.


El narrador és la persona que presenta la narració; ell és l'encarregat de donar a conèixer el món imaginari al lector, el qual està format per persones que realitzen accions dins d'un espai determinat i que succeeixen dins d'uns límits temporals precisos.
En el gènere narratiu s'evidencia també el temps, doncs en la narració s'observen diferents plànols. Pot narrar-se la història en ordre cronològic; és a dir, en temps lineal. Uns fets succeeixen als altres tal com s'observa en la realitat. Però també es pot jugar amb els temps verbals, narrar el passat o anticipar el futur. D'aquesta forma es poden alternar o encadenar històries.

Cal concloure dient que els gèneres narratius de la literari infantil són: el narratius en el qual trobem: mites, contes, llegendes, rondalles, epopeies, el líric amb poesies, cançons, endevinalles, embarbussaments i el gènere dramàtic.

Gènere Audiovisual

Bé amics anem a seguir definint una mica més algunes paraules de l’impressionant glossari. Aquí teniu:

Enmig de la necessitat d'assumir els gèneres, com a punt de partida de la labor creativa en les obres audiovisuals i com a eina de catalogació dels arxius, trobem el gènere audiovisual com la forma en la qual es classifiquen els programes segons el seu contingut, tipus de públic al que va dirigit,etc. A més, es pot dividir en dos grans grups: Ficcionales o No Ficcionales. Dins dels Ficcionales trobem: Curtmetratge, Video Clip, Acarono Ficció, Espot i Docuficción, i per últim en quant als No Ficcionales tenim el documental i el reportatge.






Competència Literària

Des del moment que els estudis generatius van aportar la hipòtesi que la competència literària era “una específica capacitat humana que possibilita tant la producció d’estructures poètiques com la comprensió dels seus efectes” (Bierwisch, 1965), l’escola va haver de començar a entendre el progrés literari com el desenvolupament d’aquesta capacitat i no com el simple traspàs de coneixements sobre el llegat literari. I si aquesta capacitat no és innata sinó adquirida, l’escola es va trobar davant de l’interrogant sobre quines són aquestes competències, sobre quan, com i a on aprenen els nens i nenes a entendre i fruir dels textos que anomenem literatura en la nostra societat, i sobre què es pot fer per ajudar-los en aquests procés.


La definició de l’objectiu escolar de formar un lector competent va anar guanyant terreny durant els anys setanta. La gran renovació de l’ensenyament lingüístic cap a nous 38 articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura  va fer també que es comencés a concebre l’adquisició de la competència literària a través de l’ús de la literatura a l’escola com a forma de comunicació. Ara bé, la mateixa força de la renovació lingüística i la impossibilitat d’utilitzar en l’ensenyament obligatori el complex aparell formal que estava desenvolupant la teoria literària en aquells moments, va provocar que es tendís a reduir aquestes competències a competències d’ús lingüístic i que l’educació literària quedés sumida en una certa perplexitat que ha arribat fins als nostres dies. Però, la concepció del progrés literari a través de l’ús va aconduir els ensenyants, sobretot de l’escola primària, a parar atenció a una activitat que semblava realment rendible per a la formació de l’alumnat: la lectura de llibres per pur plaer, marginada fins llavors de l’horari escolar.


Tot i l’interès desvetllat pel lector des del camp de la psicopedagogia o la teoria literària, encara som ben lluny de tenir una descripció prou fidedigna de quin ventall de competències conformen el que anomenem “competència literària”, de quins coneixements requereixen i de quines activitats educatives ajuden a desenvolupar-les. Els principis subjacents a aquestes 48 articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura revelen el consens educatiu actual de com es forma un lector literari i semblen resumir-se en aquests punts: Fer experimentar la comunicació literària. Els infants i adolescents adquireixen competència literària en la mesura que la comunicació literària és present i utilitzada en la nostra societat. Per tant, tot aixó implica crear situacions que facin percebre la literatura com una situació comunicativa real i com un fet cultural compartit. Fader (1969) es referí a les activitats de familiarització i lectura literària amb el nom de “saturació i difusió”, i tal vegada sigui un títol prou expressiu, de la mateixa manera que ho és la utilització generalitzada de “comunitat de lectors” (Cairney i Langbien, 1989) per referir-se a la valuosa experiència de compartir amb els altres els referents literaris que es posseeixen.

Moltes de les obres aparegudes en els últims anys com per exemple: (Alvermann i altres,1990; Benton i Fox, 1992; Cairney, 1992; etc.) sobre l’educació lectora fan èmfasi en el fet que, si bé la lectura literària es caracteritza per apel·lar radicalment a la resposta subjectiva del lector, la interacció entre la lectura individual i el comentari públic l’enriqueix, per tant el modifica si s’aconsegueix un context educatiu de construcció compartida. La discussió entre els companys, la informació subministrada per l’adult i les referències coincidents o contrastades, explícites o implícites entre les obres llegides permeten ajudar a progressar en la capacitat de fer interpretacions més complexes. Aquest és un punt especialment delicat, ja que requereix tant preveure l’itinerari d’aquest progrés com fer que els alumnes el construeixin personalment.






Paratexto

El concepte de paratexto ho insinua Gérard Genette en el llibre publicat en 1982 Palimpsestes. La littérature au second degré, ho desenvolupa plenament en un estudi posterior, Seuils (1987). Ho defineix com un element que ajuda al lector a introduir-se en la lectura facilitant les primeres instruccions sobre el contingut del llibre. Genette ho considera un element auxiliar, un accessori del text que funciona com una porta d'entrada, de transició i de transacció.
Els paratextos dins del llibre centrant-nos en el títol de la narració podem trobar que es dirigeix al comprador. A més, el títol del capítol adquireix importància en la literatura infantil i els pròlegs encara que en la literatura adulta tenen una gran importància, en la infantil són gairebé inexistents. Si apareixen repetides vegades són escrits pels propis autors i tenen la finalitat d'aconsellar la lectura del text, facilitar determinades claus per a la lectura i sobretot destacar algunes de les qualitats didàctica o ideològiques del text.