Figures retòriques

Una figura retòrica és una técnica retòrica pleestablerta que un escriptor aplica a una o més d’una paraula d’un text perque aquest guanye en densitat literaria. És un ús determinat de la llengua per aconseguir un efecte en el lector o guiar la seua interpretació del text. Es solen acompanyar de particularitats fonètiques, gramaticals o d'altres nivells que n'accentuen l'expressivitat. 

Els recursos literaris es poden classificar segons l'operació retòrica que es realitze amb les paraules. Les quatre operacions fonamentals que governen la formació de tots els recursos literaris són addició, anomenada també repetició, expansió o superabundancia, omissió o sostracció o falta, transposició o transferencia i permutació també anomenada canvi, intercanvi, substitució o transmutació. 

Una altra manera de classificar-los és segons el recurs afecte a la forma (recursos de dicció) o al significat de les paraules (recursos de pensament). Si es vol afinar, es poden dividir segons el nivell d'anàlisi de la lingüística afectat, i així es parla de recursos fònics, recursos morfosintàctics i recursos semàntics.

Gèneres assagístics

(Iván Vilar. 2015)
(Esperanza Ramón de Pablo. 2015)

L'assaig és un subgènere que s’inscriu en el marc de la literatura didàctica, pretén transmetre ensenyaments. El seu fi principal consisteix transmetre o defendre idees sobre temes variats i diversos a través d’investigacions. És diu assaig al text en què un autor recollís els seus pensaments sobre un tema sense estudiar-lo de forma científica i exhaustiva. És a dir, està expressat de forma subjectiva i la seua finalitat és divulgativa, per aquesta raó l’assaig no te una estructura rígida; va elaborant les seues idees a mesura que les posa per escrit, un dels seus és estètic i de creació literària. L’autor pot expressar la seua opinió personal sobre el tema o dedicar-se a refutar o criticar mitjançant arguments e interpretacions i, de vegades, també te un caràcter expositiu.

Els temes poden ser diversos, des de la situació personal de l’autor fins al marc sociopolític i cultural de l’època, religiós, científic, etc.

Les obres assagístiques és denominen també estudis, notes, apunts i meditacions. El seu mitjà d’expressió més comú és la prosa no narrativa i la seua extensió és variable, és a dir, no esta establida, per tant, permet a l’autor incorporar arguments que la podrien contradir segons el procediment jeràrquic clàssic, heretat de la tradició filosòfica, on es desenvolupa la síntesi dels arguments contraris: tesi + antítesi = síntesi.

Podem trobar una gran quantitat de textos que pertanyen al gènere assagístic al camp dels text periodístics i formen part de la literatura d’idees com els articles d’opinió, l’editorial, els debats, les cartes al director, la columna, la ressenya literària, etc.

Alguns autors d’aquest gènere ja redactaven en el renaixement com Erasme de Rotterdam. En el àmbit espanyol trobem a Ramon Llull o José Ortega y Gasset que va definir l’assaig com a “dissertació científica sense prova explícita”. En el àmbit del català destaquen Eugeni d’Ors i Josep Pla.

Intertextualitat

(Antonio Mendoza Fillola. 2006)

La intertextualitat es la relació que mante un text amb altres textos, ja siguen orals o escrits. El conjunt de textos que es poden vincular a un text concret constitueixen un tipus especial de context que pot influir en la producció i la comprensió del discurs. 

També podem definir la intertextualitat com un recurs estilístic que permeti establir una  relació entre dos textos ja siguin contemporanis o anteriors, del mateix autor o d’altres; el conjunt de texts amb els que es vincula explícita o implícitament un text constitueix un tipus especial de context que influeix tant en la producció com en la comprensió del discurs.

Es pot comprovar que la intertextualitat es causa i efecte dels reconeixements textuals. En aquesta línia de causa i efecte, queda patent la importància de les referències en el discurs tant com les aportacions del lectors per a construir el significat. Per a que el text puga adquirir nous valors necessita que el lector identifique les referències en les que s’inserten els components intertextuals.

Sols quan les aportacions del lector li permeten identificar les claus que apareixen en el text segons las ha exposat l’autor a la obra, es coneix realment el significat de la obra. Cadascuna d’aquestes claus representa una clau intertextual i son necessàries a la hora de entendre la obra.   

Per tant, un intertext literari es un component basic de la competencial iteraria, ja que integra, selecciona i activa significativament el conjunt de sabers, estratègies i recursos literaris. A mes, com va dir Mendoza, al ser un component de la competencial iteraria, regula des d’eixa posició les activitats d’identificació, d’associació i de connexió en el procés de recepció ja que s’ocupa d’activar i seleccionar els sabers concretes que regulen les reacciones receptives davant d’estímuls textuals.

Durant aquesta activitat receptora, el intertext literari promou els reconeixements i associacions entre elements discursius, textuals, formals, temàtics, culturals, etc; estableix les vinculacions entre els coneixements del lector i les peculiaritats discursives que presenta el text; i activa sabers i estratègies que permeten reconèixer els trets i recursos, els usos lingüístics-culturals i els convencionalismes de expressió estètica i caracterització literària del discurs.

La funció del intertext literari es, en definitiva, la de dinamitzar i contextualitzar les aportacions de la competencial iteraria i de la experiència lectora.

Llibre

(Definición ABC.)

Segons el diccionari ABC, un llibre és una obra (que pot ser manuscrita, impresa o pintada ) disposada en fulls de paper enquadernades i protegides per una coberta. En general, per ser considerat un llibre, ha de tenir almenys 50 pàgines , i pot estar distribuït en diversos toms o volums. Es diu el llibre a una obra que tracta sobre qualsevol tema i fins i tot que no conté paraules , sinó només imatges.

Però a banda de la seua definició tècnica, podem definir un llibre com aquell instrument pedagògic que ajuda als infants, adolescents i adults a desenvolupar la seua capacitat creativa, agilitzar la ment i a més transmet uns valors i una cultura determinats.

Competència Mediàtica

(Joan Ferrés. 2012)

La competència mediàtica fa referència al conjunt d’habilitats i destrees necessàries per a poder interpretar de manera sensata les imatges, continguts i aplicacions de comunicació que se’ns presenten diàriament en el nostre context social.

El bon desenvolupament d’aquesta competència es fa necessari en la societat actual degut a la forta presència de la comuniació mediàtica en tots els àmbits de la nostra vida social i personal. És per aix que s’ha d’introduir des de l’escola el seu tractament, ja que tan sols amb el consum diari dels mitjos no es garantitza que s’adquirisquen les destrees necessàries per a ser competent dins d’aquest àmbit.

Literatura (i fet literari)

(Vicent Gorgues. 2009)

La literatura és una manifestació artística basada en l’ús del llenguatge amb una finalitat estètica o d’entreteniment. Etimol gicament, aquesta paraula prové del terme llatí litteratura, que significa art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit. Tanmateix, el significat d’aquesta també comprén el sentit de conjunt d’obres literàries d’un poble, com la literatura catalana, d’una època, d’un gènere, etc.

En general, la literatura es pot definir com un aspecte propi de la comunicació verbal, ja siga oral o escrita, que empra tots els recursos d’una llengua per a incrementar els efectes en el destinatari. Segons Raúl Héctor Castagnino, un escriptor i crític argentí, la literatura fa referència a diversos conceptes. S’entén com el conjunt d’obres d’una nació, d’una època o d’una corrent, o com una reflexió sobre l’obra literària, o bé com el resultat dels coneixements adquirits mitjançant l’estudi de produccions literàries.

Així, generalment, es pot entendre com a literatura qualsevol tipus de text. És per aix que cal fer la definició d’un concepte fundamental, gràcies al qual podem classificar les distintes obres literàries: el gènere literari. Aquest fa referència a cadascuna de les manifestacions de les obres literàries segons una classificació basada en l’estructura i el contingut del text. Encara que els gèneres literaris hagen anat canviant al llarg de l’hist ria i en les diverses zones culturals, n’existeixen tres bàsics: la poesia, la prosa i el teatre. Per tant, es pot dir que depenent de les convencions de l’època es pot considerar literària qualsevol manera d’escriure, per hem de tindre en compte l’existència d’una série de tècquines que marquen la literarietat d’un text. Així per exemple, l’ús de recursos literaris com la metàfora, o la introducció de símbols, jocs de paraules, o fer ús d’un to ir nic són senyals que ajuden al lector a identificar un text com a literari, a més que són recursos que ajuden a reflexar la bellesa en paraules o commoure els destinataris.

Per altra banda, la literatura va sorgir amb la transmissió oral de relats i poemes relacionats amb la mitologia, aixi com amb la recreació dels esdeveniments més importants per a entretindre a l’audiència. Per a donar major sensació de realisme, aquestes hist ries s’explicaven amb ajuda de dibuixos, música o coreografíes. És important destacar que l’origen de l’escriptura no va anar acompanyat del naixement de la literatura, ja que aquestes primeres manifestacions eren de caràcter oral.

Gràcies a la història de la literatura podem observar com ha evolucionat i conéixer les diferents etapes d’aquesta. Alguns períodes de la literatura són: la literatura clàssica, la medieval, la renaixentista, la barroca, la neoclàssica, la romàntica, la realista, la modernista, l’avantguardista i la literatura del segle XX. Al llarg d’aquestes etapes la literatura canvia, la producció d’obres literàriesles varia, a la vegada que les seues característiques són molt diferents depenent l’època on te situes i l’autor tractat.

A més a més, podem parlar de literatura catalana. Aquesta és, en concret, la literatura escrita en català, sense tindre en compte el lloc o l’origen de l’autor. Podem trobar que aquesta es divideix en tres grans períodes característics: l’esplendor medieval, la Decadència i la literatura contemporània. Durant el segle IX s’observen les primeres paraules i construccions catalanes en documents quotidians. Més tard, en la primera etapa, l’esplendor medieval, es caracteritza per ser l’època daurada dels trobadors. A finals del segle XII la literatura es veu marcada pel feudalisme i sorgeix la primera lírica culta expressada en llengua vulgar: la lírica dels trobadors. Per altra banda, durant la Decadència, va minvar l’ús del català com a llengua culta per qüestions polítiques i degut a l’esplendor del Segle d’Or espanyol en castellà. Per últim, en la literatura contemporània trobem que el català i el castellà conviuen com a dos llengues de cultura

Gènere Narratiu

El gènere narratiu és una expressió literària que es caracteritza perquè es relaten històries imaginàries o fictícies (successos o esdeveniments) que constitueixen una història pareguda als sentiments de l'autor. Encara que sigui imaginària, la història literària expresa els seus models del món real. Aquesta relació entre imaginació i experiència, entre fantasia i vida és el que li dóna un valor especial a la lectura en la formació espiritual de la persona.

El narrador és la persona que presenta la narració; ell és l'encarregat de donar a conèixer el món imaginari al lector, el qual està format per persones que realitzen accions dins d'un espai determinat i que succeeixen dins d'uns límits temporals precisos.

En el gènere narratiu s'evidencia també el temps, doncs en la narració s'observen diferents plànols. Pot narrar-se la història en ordre cronològic; és a dir, en temps lineal. Uns fets succeeixen als altres tal com s'observa en la realitat. Però també es pot jugar amb els temps verbals, narrar el passat o anticipar el futur. D'aquesta forma es poden alternar o encadenar històries.

Cal concloure dient que els gèneres narratius de la literari infantil són: el narratius en el qual trobem: mites, contes, llegendes, rondalles, epopeies, el líric amb poesies, cançons, endevinalles, embarbussaments i el gènere dramàtic.

Gènere Audiovisual

Bé amics anem a seguir definint una mica més algunes paraules de l’impressionant glossari. Aquí teniu:

Enmig de la necessitat d'assumir els gèneres, com a punt de partida de la labor creativa en les obres audiovisuals i com a eina de catalogació dels arxius, trobem el gènere audiovisual com la forma en la qual es classifiquen els programes segons el seu contingut, tipus de públic al que va dirigit,etc. A més, es pot dividir en dos grans grups: Ficcionales o No Ficcionales. Dins dels Ficcionales trobem: Curtmetratge, Video Clip, Acarono Ficció, Espot i Docuficción, i per últim en quant als No Ficcionales tenim el documental i el reportatge.

Competència Literària

Des del moment que els estudis generatius van aportar la hipòtesi que la competència literària era “una específica capacitat humana que possibilita tant la producció d’estructures poètiques com la comprensió dels seus efectes” (Bierwisch, 1965), l’escola va haver de començar a entendre el progrés literari com el desenvolupament d’aquesta capacitat i no com el simple traspàs de coneixements sobre el llegat literari. I si aquesta capacitat no és innata sinó adquirida, l’escola es va trobar davant de l’interrogant sobre quines són aquestes competències, sobre quan, com i a on aprenen els nens i nenes a entendre i fruir dels textos que anomenem literatura en la nostra societat, i sobre què es pot fer per ajudar-los en aquests procés.

La definició de l’objectiu escolar de formar un lector competent va anar guanyant terreny durant els anys setanta. La gran renovació de l’ensenyament lingüístic cap a nous 38 articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura  va fer també que es comencés a concebre l’adquisició de la competència literària a través de l’ús de la literatura a l’escola com a forma de comunicació. Ara bé, la mateixa força de la renovació lingüística i la impossibilitat d’utilitzar en l’ensenyament obligatori el complex aparell formal que estava desenvolupant la teoria literària en aquells moments, va provocar que es tendís a reduir aquestes competències a competències d’ús lingüístic i que l’educació literària quedés sumida en una certa perplexitat que ha arribat fins als nostres dies. Però, la concepció del progrés literari a través de l’ús va aconduir els ensenyants, sobretot de l’escola primària, a parar atenció a una activitat que semblava realment rendible per a la formació de l’alumnat: la lectura de llibres per pur plaer, marginada fins llavors de l’horari escolar.

Tot i l’interès desvetllat pel lector des del camp de la psicopedagogia o la teoria literària, encara som ben lluny de tenir una descripció prou fidedigna de quin ventall de competències conformen el que anomenem “competència literària”, de quins coneixements requereixen i de quines activitats educatives ajuden a desenvolupar-les. Els principis subjacents a aquestes 48 articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura revelen el consens educatiu actual de com es forma un lector literari i semblen resumir-se en aquests punts: Fer experimentar la comunicació literària. Els infants i adolescents adquireixen competència literària en la mesura que la comunicació literària és present i utilitzada en la nostra societat. Per tant, tot aixó implica crear situacions que facin percebre la literatura com una situació comunicativa real i com un fet cultural compartit. Fader (1969) es referí a les activitats de familiarització i lectura literària amb el nom de “saturació i difusió”, i tal vegada sigui un títol prou expressiu, de la mateixa manera que ho és la utilització generalitzada de “comunitat de lectors” (Cairney i Langbien, 1989) per referir-se a la valuosa experiència de compartir amb els altres els referents literaris que es posseeixen.

Moltes de les obres aparegudes en els últims anys com per exemple: (Alvermann i altres,1990; Benton i Fox, 1992; Cairney, 1992; etc.) sobre l’educació lectora fan èmfasi en el fet que, si bé la lectura literària es caracteritza per apel·lar radicalment a la resposta subjectiva del lector, la interacció entre la lectura individual i el comentari públic l’enriqueix, per tant el modifica si s’aconsegueix un context educatiu de construcció compartida. La discussió entre els companys, la informació subministrada per l’adult i les referències coincidents o contrastades, explícites o implícites entre les obres llegides permeten ajudar a progressar en la capacitat de fer interpretacions més complexes. Aquest és un punt especialment delicat, ja que requereix tant preveure l’itinerari d’aquest progrés com fer que els alumnes el construeixin personalment.

Paratexto

El concepte de paratexto ho insinua Gérard Genette en el llibre publicat en 1982 Palimpsestes. La littérature au second degré, ho desenvolupa plenament en un estudi posterior, Seuils (1987). Ho defineix com un element que ajuda al lector a introduir-se en la lectura facilitant les primeres instruccions sobre el contingut del llibre. Genette ho considera un element auxiliar, un accessori del text que funciona com una porta d'entrada, de transició i de transacció.

Els paratextos dins del llibre centrant-nos en el títol de la narració podem trobar que es dirigeix al comprador. A més, el títol del capítol adquireix importància en la literatura infantil i els pròlegs encara que en la literatura adulta tenen una gran importància, en la infantil són gairebé inexistents. Si apareixen repetides vegades són escrits pels propis autors i tenen la finalitat d'aconsellar la lectura del text, facilitar determinades claus per a la lectura i sobretot destacar algunes de les qualitats didàctica o ideològiques del text.

     

Pla Lector

Hola amics, aquesta paraula és la que més m’agrada, atents és molt important per als xiquets:

Un Pla de foment de la lectura és un programa que conté una sèrie d'actuacions amb la finalitat de afavorir l'interès per la lectura entre els nens i nenes. Part, a més, de la consideració de la lectura com a instrument fonamental per a l'aprenentatge en totes les àrees de l'ensenyament, i també com a font d'entreteniment.

Per què un Pla de foment de la lectura?

Fomentar la lectura és un dels objectius principals de la comunitat educativa. Si hi ha una idea que ningú posa en dubte és que la competència lectora és la base per aconseguir la resta dels coneixements, ja que sense l'adquisició d'aquesta habilitat es dificulta enormement el coneixement personal cívic i cultural necessari per desembolicar-se en la societat amb autonomia conscient i llibertat plena.

Un pla lector infantil deu respondre a aquests objectius:

• Introduir a l'alumne/a a el món de la lectura

• Fomentar el gust per la lectura i els llibres

• Conèixer diferents tipus de gèneres literaris (poesia, comics, narrativa…)

• Adquirir normes de funcionament de la Biblioteca d'Aula

• Saber cuidar i respectar els llibres

• Potenciar les responsabilitats personals

• Fomentar l'expressió oral

• Treballar la comprensió oral

• Ser capaces de representar gràficament la comprensió de la lectura

Gènere líric

Tres son els grans grups en els que podríem incloure’ls una obra literària: el líric, la narrativa y la dramàtica. En aquest text ens centrarem en el líric. En ell, el poeta expressa les seues emocions y sentiments. La noció de líric està vinculada a la lira, un instrument de corda que s’utilitzava per a acompanyar els recitals d’aquest tipus de poesia. Les obres líriques son subjectives, estan escrites en primera persona y reflexa les vivències y creences íntimes del autor.

El gènere líric esta compost per el parlant líric (qui expressa els seus sentiments), el objecte líric (el Ente o la situació que desperta els sentiments del poeta, expressats mediant el parlant líric), el motiu líric (el tema de l’obra) y la actitud lírica (la forma en la que el parlant expressa els seus sentiments: pot ser una actitud enunciativa, apel·lativa o carmínica).

Aquest gènere presenta al llarg de la historia diferents formes:  L’oda: poema de certa extensió de tó elevat.

• La elegía: poemes que expressen sentiments de dolor davant determinades desgracies individuals o col·lectives.
• La cançó: composició lírica de extensió variable, habitualment de tema amorós, destinada en principi a ser cantada.
• L’ègloga: obra on els protagonistes son idealitzats, pastores  que expressen els seus sentiments amorós en mig  d’una naturalesa idíl·lica.

Altres gèneres lírics poden ser el romances lírics, el sonet y la anacreòntica.

Literatura infantil i juvenil

Es interessant per a començar, comparar diferents definicions de diversos autors:

“La Literatura Infantil són els llibres que apareixen a les llistes d’edició de llibres per a xiquets” (Towsend, 1971)

“Què és allò que el sentit comú denomina Literatura Infantil en la nostra època? Les col·lecciones de tapes dures i colors que ofereixen un cert tipus de plaer fet de curiositat i atenció” (Marc Soriano, 1975)

“Es tracta d’afavorir l’accés a aquella literatura capaç de comunicar als nins l’emoció i el goig de llegir, capaç d’abocar-los pels camins de la imaginació creadora, pels camins ¿per què no? del joc de llegir, amb la convicció certa –com observa Rodari- que en la conquesta de la paraula escrita hom pot veure-hi implícit un dels camins –dels pocs camins- d’alliberament i de coneixença.” (Janer Manila, 1979)

“És un acte de comunicació, de caràcter estètic, entre un receptor xiquet i un emissor adult que té com objectiu la sensibilització del primer i com mitjà la   capacitat creadora i lúdica del llenguatge i ha de respondre a les exigències i necessitats dels lectors” (Perriconi, 1983)

“En la literatura infantil se integran todas las manifestaciones y actividades que tienen como base la palabra como finalidad artística o lúdica que interesen al niño” (Cervera, 1984)

“La literatura infantil és l’obra estètica destinada a un públic infantil” (Bortolussi, 1985)

“Aquella branca de la literatura d’imaginació que millor s’adapta a la capacitat de comprensió de la infantesa i al món que de veritat els interessa” (Rubió cit. per Rovira, 1988: 421)

“La LIJ es, ante todo y sobre todo, literatura, sin adjetivos de ningún tipo; si se le añade “infantil” o “juvenil” es por la necesidad de delimitar una época concreta de la vida del hombre que, en literatura, está marcada por las capacidades de los destinatarios lectores y, en menor medida, por gustos e intereses lectores muy concretos, así como por las posibilidades de recepción literaria. Pero la LIJ no es, ni puede ser, solamente la que es escrita deliberadamente para niños; es también aquella que, sin tener a los niños como destinatarios únicos o principales, ellos la han hecho suya con el paso del tiempo.” (Pedro Cerrillo, 2007)

Una vegada tenim una idea de què es la literatura infantil i juvenil anem a explicar important informació sobre ella, com pot ser l’aparició d’aquesta. 

L’aparició va ser a partir del segle XVIII, gracies a fets com la gran extensió de l’alfabetització i el canvi de la visualització de la etapa d’infantil. La gran venda infantil va fer que començaren a editar-se llibres, no solament com a ferramenta educativa, sinó destinats a l’oci i l’entreteniment.

Pel que fa a Espanya la literatura infantil i juvenil va aparèixer amb anys de retard, ja en el segle XX. 

La literatura infantil i juvenil es caracteritza per que son textos relativament curts, potencien una actitud activa mitjançant diàleg i acció, solen tindre final feliç i una trama previsible entre moltes característiques. 

En els xiquets potencien la creativitat, la imaginació, la interacció a l’entorn, el desenvolupament d’habilitats comunicatives, jugar amb les paraules, gaudir de la lectura, desenvolupa la competència lectora i les conductes morals. Contribueix a formar lectors dins dels centres escolars, permetent així que els alumnes assenten un hàbit lector.

Per finalitzar, cal dir que es diferencien diferents gèneres: narratiu, líric, dramàtic, còmic, àlbum il·lustrat i literatura multimèdia.

El conte

La paraula conte prové del termini llatí compŭtu, que significa “conta”. El concepte fa referència a una narració breu de fets imaginaris. La seua especificitat no pot ser ficada amb exactitud, per el que la diferencia entre conte extens y una novel·la curta es difícil de determinar. Un conte presenta un grup reduït de personatges i un argument no massa complex, ja que entre les seues característiques apareixen la economia de recursos narratius. Es possible distingir entre dos grans tipus de contes: el conte popular i el conte literari.

L'intertex lector

L'intertext lector es reconeix pels seus efectes. En conseqüència pot afirmar-se que la funció de l'intertext lector és la de dinamitzar i contextualitzar les aportacions de la competència literària i de l'experiència lectora. Sense la dinamització dels distints sabers no resulten possibles els reconeixements ni les associacions, que en una situació de lectura i davant d'un text concret és capaç de desenrotllar el lector.

L'intertext lector és el mecanisme que, selectivament, activa els sabers i les estratègies que permeten reconèixer els trets i els recursos, els usos lingüistic-culturals i els convencionalismes d'expressió estètica i de caracterització literària del discurs. L'activació de l'intertext lector té com a objecte que el lector establisca associacions de diversos tipus durant la recepció literària.

Els distints elements que componen l'intertext lector s'activen en la cooperació entre emisor/receptor i en l'apreciació de les correspondències que apareixen recreades entre textos diversos, al mateix temps que permeten la possibilitat d'observar, de constatar i d'identificar la presència de les relacions, al·lusions, semblances, contrastos, influències, etc, entre el text que s'està llegint i altres textos ja llegits. En última instància, l'intertext lector possibilita la identificació de les referències compartides entre autor/text/lector.

La competència lectora

La competència lectora és la capacitat de comprendre, utilitzar i analitzar textos escrits per a assolir els objectius del lector, desenrotllar els seus coneixements i possibilitats i participar en la societat. Part de la base que la competència lectora comporta comprendre informacions escrites, utilitzar-les i reflexionar sobre elles per a complir una gran varietat de fins. 

La definició té, perquè, en compte el paper actiu i interactiu del lector que adquirix informació a partir de textos escrits.

Àlbum il.lustrat

Segons Dolors Olivé (2011) L’aportació pròpia de l’àlbum il·lustrat, és el tipus de relació que s’estableix entre el text i les il·lustracions que conté. Aquesta duplicitat de codis i el valor estètic i artístic del seu format, incrementen la motivació del nen per a saber sobre què és, el que el llibre li explica i com ho fa. Amb l’ajuda de l’adult, el jove lector pot aprendre a fer  una lectura més crítica amb la qual pot desenvolupar la gestió de les seves emocions, al mateix temps que incrementa el desenvolupament lector.

Cànon literari

És la clau per a l'organització del conjunt coherent d'obres que constituïxen la Literatura i que s'estableix com a suport per al seu estudi ja siga el coneixement especialitzat i crític, o les seqüències didàctiques escolars, d'acord amb els fins de formació que es pretenen. Citant a D.Fokkema (1993:21), García Gual (1996:5) considera que "un cànon literari pot ser definit, com una selecció de textos coneguts i prestigiosos, que són usats en l'educació i que serveixen de marc de referència". En el cas d'infantil, són  les cançons, jocs populars i poemes.

Gènere dramàtic

El gènere dramàtic inclou les obres en què es representa l'acció duta a terme per un o més personatges. La paraula serveix també per a designar un dels subgèneres dramàtics majors. Per esta raó se l'anomena teatre, terme més habitual. En la narrativa estan presents la veu de l'autor, que narra en tercera persona, i la dels personatges. En la lírica, se sol escoltar únicament la veu de l'autor. En el teatre, al contrari, l'autor desapareix i l'única veu present és la dels personatges.

Hegel, el filòsof alemany, va desenrotllar un sistema en què la lírica (tesi) és el pol oposat de la narrativa i el teatre que constituïx la unió d'ambdós. Entre la narrativa i el teatre hi ha una semblança important; ambdós gèneres desenrotllen una acció duta a terme per uns personatges en un lloc i un temps determinats. L'acció és la successió d'esdeveniments o fets que es narren, la qual cosa cridem argument o trama de l'obra. La perceptiva clàssica prefereix el terme faula. Els personatges són els sers ideats per l'escriptor que realitzen l'acció.

El vers és la forma d'expressió artificial que sotmet al llenguatge a un ritme regular. També, a cada paraula que descriuen a un determinat ritme. Les obres literàries escrites en vers es denominen poemes. La forma oposada al vers és la prosa, que coincideix amb el mode natural de parlar en que no presenta un ritme regular.

Per a finalitzar dins d’aquest gènere inclou la tragèdia, comédia, mim i pantomima i la tragicomèdia, formes dramàtiques en què es transmet als xiquets. 

Competència lectora

La competència literària és molt important en tots els àmbits, tant per a la comprenssió dels textos, com a l'hora de saber que vol transmetre el llibre.

El desenvolupament de la competència literària necessita de la lectura com a activitat bàsica d’accés a la construcció (elaboració, acumulació i organització) de sabers. L’atenció a la capacitat productiva i a l’activitat interpretativa que assenyala Van Dijk (1976) com a aspectes amb la següent reflexió de J. Culler (1978:185): << La lectura no es una actividad inocente. Está cargada de artificio y negarse a estudiar a nuestros propios modos de leer es pasar por alto una fuente principal de información sobre la actividad literaria>>.

Literatura de tradició oral

Ara, vos vaig a tractar un tema molt important sobre la LIJ , la tradició oral. En educació infantil , és una de què més s’empren ja que estén en la iniciació de la lectura.

Xavier Minguez López ( López 2013) la literatura de tradició oral en general i la rondallística en particular, han format part dels estudis en literatura infantil pràcticament des dels seus inicis.

Pascuala Morote (Morote Magán 2010) reivindica aquestes produccions orals com a un incentiu privilegiat per conduir l’alumnat a la literatura d’autor. Ja que ajuda a configurar la competència retoricoliterària dels infants i els ajuda a familiaritzar‐se amb les formes més expressives del llenguatge. La literatura oral, doncs, formaria part del concepte de cultura tradicional que d’alguna manera ve a ser sinònim de folklore i que, entesa d’una manera globalitzadora, abraça les formes “de pensar, sentir, obrar y expresarse de un pueblo, aprendidas por herencia y compartidas por una colectividad” (p. 54). Així, Morote, seguint a Romeralo, distingeix sis característiques que enfronten les produccions orals a les d’autor com són:

•  Anonímia
•  Caràcter col∙lectiu
•  Llenguatge variable
•  Especificitat
•  Origen i antiguitat
•  Extensió geogràfica
•  Quotidianitat o realisme (afegida per Morote)

Amb això, complirà les tres funcions fonamentals d’aquesta narrativa oral com es la funció lúdica, la sociocultural i l’educativa. Un exemple pot ser el cas de les Rondalles Valencianes d’Enric Valor ja que  són transmissores de valors tradicionals, encara que , no sempre compatibles amb la nostra societat multicultural.

Per últim, és clàssica la distinció entre l’oralitat primària i secundària (Ong 1987, Zumthor i García‐Lomas 1991) segons la qual la primera es definiria com l’oralitat d’una cultura que manca de tot coneixement de l’escriptura o la impressió, mentre que la segona, seria l’actual cultura d’alta tecnologia amb la qual es manté una nova oralitat a través de les TIC i els aparells tradicionals com la ràdio o el telèfon.

Educació literària

Bona nit a tots, hui vos vaig a explicar uns conceptes molt importants que cal tindre  en compte en l'àmbit de l'educació literària infantil. Per això, en primer lloc, cal saber que és la literatura.

La literatura constituïx un ingredient rarament qüestionat de la composició curricular. La seua importància arranca des dels orígens mateixos dels sistemes educatius i va trobar ràpid acomodament lligada a l'aparició de la gramàtica, instaurada des de llavors com a model o cànon. Estes concepcions de la literatura i de la gramàtica, conviuen en l'actualitat amb les aportacions teòriques de la sociologia de la literatura i de la lingüística, entre altres disciplines.

En la dècada dels anys setanta d’aquest segle, això que anomenen l’ensenyament literari, va caure, segons la majoria dels estudis de la història didàctica, en una profunda crisi. Podríem dir metafòricament que aquest trànsit, afecta  la seua identitat. Quins han de ser, en la societat que ens ha tocat viure a finals del segle xx, els seus objectius? I quina és la finalitat que hi compleix l’ensenyament de la literatura?

Per a tenir un mínim d’èxit i intentar eixir d’aquesta crisi, han d’anar interrelacionats els objectius d’una banda, i la metodologia i les seues pràctiques, de l’altra. És una de les millors maneres d’enfrontar-se amb el problema.

L’evolució de l’ensenyament de la literatura ha estat estudiat per Sánchez Rincón Enciso (1987), Campillo (1990), Colomer (1994 i 1996), González Nieto (1993) i Meix (1994).

Els grans cicles de l’evolució han estat basats en tres models didàctics (Colomer,1996:124-126):

a) L’aprenentatge del discurs oral i escrit

És un model que ve des de l’edat mitjana fins al segle XIX. El seu propòsit no era ensenyar pròpiament literatura, sinó una preparació per a les activitats professionals. Aquesta educació es produïa a través de la lectura d’un únic llibre encaminat a l’educació moral, expressiva i el bagatge de cites que han d’utilitzar en la construcció de textos els ciutadans.

b) Patrimoni històric i col·lectiu

Aquest, ha estat el model didàctic que des de el segle XIX fins a la dècada dels setanta d’aquest segle ha estat el més general. Un model de lectura escolar de les obres completes i de fragments de textos nacionals, tot acompanyat d’exercicis posteriors d’explicació. S’utilitzava un manual d’història literària i antologies de textos d’aquesta evolució. La llengua literària era el model de totes les possibilitats expressives. En algun moment, es va identificar la literatura amb la història literària.

c) Anàlisi i interpretació del text

L’ensenyament literari va mostrar la seua insuficiència i la literatura va deixar de veure’s com a sinònim de cultura i on la transmissió ideològica i de models de conducta, trobava un poderós canal en el gran desenvolupament dels mass media. A més a més, s’hi van afegir els canvis teòrics en les disciplines de referència que es produeixen en els anys seixanta des del formalisme i l’estructuralisme. D’aquesta manera es va qüestionar l’ensenyament de la història literària.

El camí de la renovació, sembla que vinga per la recuperació del valor educatiu que proporciona el fet literari. Les necessitats formatives de l’alumnat seran la pedra angular d’aquesta nova línea metodològica. D’aquesta manera, la sustitución del término enseñanza de la literatura por el de educación literaria se propone explicitar el cambio de perspectiva de una enseñanza basada en el aprendizaje ( Colomer,1996). Tot, però, sense oblidar-nos de la comprensió i del gaudi que provoca la lectura com a base fonamental per a adquirir la competència literària.

L’altre aspecte important que no s’ha de deixar de banda, és el corpus dels textos que s’han d’utilitzar. Aquest ha de ser, des de tots els sentits ( interdisciplinaris i multiculturals), com més ampli, millor. Fem referència a textos de la literatura clàssica, universal i els més propers en el temps i el context de l’alumne (Mendoza,1994b:23-26).

Per a finalitzar, cal remarcar que si ha algun tret que caracteritza l’educació literària dels darrers anys, ha estat, almenys a l’estat espanyol, la gran varietat de metodologia, criteris selectius i estratègies de tot tipus 

que refleja esa voluntad del profesorado por acercarse al horizonte de expectativas de unos adolescentes cada vez menos selectos y más interesados, en el consumo de otros usos comunicativos de otras literaturas (C. Lomas,1996:23).

De quin color és un petó?

De quin color és un petó? és un àlbum il·lustrat que s'articula a partir dels colors. 

  Mònica és una xiqueta a la que el que més li agrada és pintar. Ha pintat un fum de coses, però no ha pintat mai un petó. A partir d'açí va pensant en els diferents colors per a veure quin és el que més s'aproparia. Tots els colors li agraden per una banda, però els va descartant perquè també formen part de coses que li desagraden.

L'àlbum destaca per la interacció c amb el lector, fent-lo partícip de les reflexions i dubtes de Mònica; per l'ús de determinats elements com ara la lletra que ès diferent segons lo que vullga contar i que afavoreix la identificació de paraules, la incorporació de vocabulari  i reforça l'aprenentatge de la lectura; i per l'originalitat en introduir elements com el sobrenom de Minimoni, que porten a una lectura activa i estimulen la capacitat de deducció dels més petits.

Un àlbum per a primers lectors que  val la pena tenir a l'escola, que pot funcionar com a àlbum d'imaginació per l'originalitat del plantejament, però també com a llibre de coneixements. 

Rosegó, el rodamon

Rosegó, el rodamón és una obra escrita per Manuel Molins, amb il·lustracions d'Antoni Laveda. Publicada a l'octubre de 2001 Esta obra pertany a la col·lecció Micalet Teatre de l'editorial Bromera, per tant estem parlant d'una obra teatral.

Rosegó és un gos negre i de carrer, que un dia entra per la teulada al pis de Lluc, un home ben educat que acaba de perdre el seu gos. Entre ells s’estableix una intensa relació que va més enllà dels mons a què pertany, per mitjà de diverses aventures que viuen els dos junts.

Rosegó,  el Rodamón és una història fantàstica i urbana. Una història que ens planteja temes com a educació, llibertat, racisme, integració social, multiculturalitat ...

La relació entre l'home i el gos pot llegir-se com un símil dels relacions humanitzes i de l'amistat entre iguals. La llibertat, la igualtat, la fraternitat... Rosegó, el rodamón és un cridat a l'amistat autèntica, en què ningú no brolla a ningú ni obliga l'altre a ser com voldria, en què tothom consensua i practica una relació d'iguals, sense jerarquies, ni superioritats, ni classes.

És molt complicat tractar amb xiquets de temes tan difícils i profunds com els que he anomenat anteriorment i esta obra ho fa a la perfecció, per mitjà de fets i no directament, a més és una obra que s'ha representat moltes vegades per als xiquets. El fet de que un dels protagonistes siga un animal la fa més atraient als xiquets.

En definitiva, una bona obra amb què es pot treballar tant com lectura com per a representar-la i que en el seu interior guarda molts secrets dignes de trobar.